White

Notes de programa

[podeu trobar les notes en castellà en el següent enllaç]

 

White forma part d’una sèrie de peces de Pablo Carrascosa basades en la reflexió que el compositor fa sobre diversos gèneres de músiques populars. La primera peça de la sèrie, Blue, està basada en la seva visió del blues; la segona, Black, en el black metal; White s’endinsa en l’estudi dels gèneres derivats de la música electrònica de ball, especialment en el techno.

 

Cal considerar la música anterior de Carrascosa per entendre la composició de White. La peça és una conseqüència completament lògica de la forma de pensar del compositor. La seva música —especialment la que està escrita a partir del 2016— tendeix al que és parc, concís, auster. Els elements escassos i meditats que utilitza es desenvolupen a poc a poc sense témer la repetició ni la claredat, mentre construeixen estructures que canvien gradualment, però sense una direccionalitat exaltada ni evident. Aquestes característiques troben una ressonància en la música techno: el desenvolupament formal tan particular i progressiu, l’ús de la repetició i la petita variació, les idees formades per elements clars, curts i inequívocs són elements d’aquest gènere musical que atrauen l’atenció del compositor. Així doncs, White parteix de la intenció d’explorar diverses idees derivades de la reflexió sobre aquest gènere musical.

 

Però White no és un eslògan; no és una fusió de techno i música contemporània. No “apareixen” elements de techno sense més ni més. Enumerar les característiques de la peça que l’apropen a aquest estil no és suficient. El que és fascinant de la composició rau en la distància. La distància amb què el compositor decideix observar la música techno des de la tradició clàssica. La distància en la qual ens trobem els oients durant la seva peça. Si els elements de techno fossin molt evidents, si l’oient fos massa a prop d’aquest estil, el resultat seria obvi, pobre, infantil. Si fem atenció, podem adonar-nos de com Carrascosa és conscient d’aquesta distància durant la peça. Podem veure la seva prudència, la seva precaució davant de moltes decisions, i també la seva valentia quan confia que siguem partícips que algunes eleccions arriscades són deliberades i conscients (com es pot explicar d’una altra manera, per exemple, el sorprenent walking bass que apareix en un fragment de la peça?). Podem observar aquest acostament calculat també en la seva reflexió sobre l’acústica: què implica presentar elements de música electrònica (l’escenari natural dels quals seria una discoteca amb un sistema d’altaveus considerable) en un context acústic, amb un discurs que eludeix les dinàmiques fortes i qualsevol amplificació en els instruments? Com assumim la bretxa produïda cap al final de la peça quan apareix l’eco dels materials acústics en una part electrònica i interpretada en viu? Quin paper té la disposició ideal de la peça, amb els músics espaiats al voltant de la sala, i què diu sobre els diferents formats d’escolta en un concert o en una discoteca? Hi ha grandesa en les coses que es mouen entre marges fràgils; hi ha força en allò que suggereix diversos costats, que no cedeix davant d’afirmar una única solució de manera inequívoca.

 

També hi ha quelcom extremadament personal a la peça. White, com ho són Blue i Black, és un manifest que ens descriu amb claredat com el compositor analitza l’escena musical en la qual vivim i el paper que hi té; també la seva incomoditat davant del seu context, la seva tradició musical. La peça parla també del món que habitem o, més concretament, del món en el qual viu el compositor. Aventuraré una hipòtesi: White tracta molt menys sobre el techno que sobre com Pablo Carrascosa escolta aquest món. La seva manera d’escoltar i, per tant, la seva manera de crear reflecteixen constantment la seva naturalesa. Posseeix aquesta honestedat inevitable d’aquells creadors que no tenen més remei que ser ells mateixos per molt diversos que siguin els punts de partida de les seves composicions. L’austeritat que comentàvem abans, la precisió, la presència permanent de la tensió de la certesa d’evitar qualsevol element superflu, el plaer de l’escolta conscient que cada una de les decisions que apareixen a la peça són necessàries: Carrascosa creu que això és el techno, però és la seva escolta. I aquesta escolta té també molt a veure amb la tradició clàssica. El seu acostament el delata, i no és casual que la peça citi Anton Webern. Aquesta depuració tan específica, aquest plaer per l’exactitud: és inevitable associar-los a la primera i a la segona escola de Viena. White no seria possible per algú que pertany exclusivament al món de la música electrònica de ball. El compositor s’escolta i es defineix a si mateix en la seva manera d’escoltar música electrònica de ball: White és la traducció d’aquest procés.

 

Carrascosa al·ludeix sovint en entrevistes o escrits a no sentir-se identificat amb el context de compositor de “música contemporània”. Més enllà dels múltiples matisos i aclariments que implica aquesta afirmació, em pregunto si no és precisament un exemple del contrari. No es podria considerar precisament aquesta crítica sobre com un escolta, sobre a què pertany, un tret dels nostres temps? No són, potser, aquesta consciència històrica i la impossibilitat d’ignorar totes les tradicions que ens travessen elements que descriuen la contemporaneïtat?

 

Luis Codera Puzo

Compositor, programador, intèrpret