El paper dels encàrrecs en la composició

Entrevista realitzada per Aina Vega Rofes

Aina Vega Rofes: Semblava que l’artista havia deixat de dependre dels mecenes i havia trobat el seu espai en el mercat. És així? Com sobreviviu els compositors?

Luis Codera Puzo: No puc parlar per altres professions, però, en el cas dels compositors de clàssica i contemporània, és molt reduït el nombre de persones que poden tenir unes condicions de vida acceptables només amb la composició. És molt habitual compaginar-ho amb altres feines vinculades a la música. En la major part dels compositors de la meva generació l’activitat secundària (o principal) és la docència. Personalment, he quadrat els números de mil maneres com la docència, la interpretació o fent feines d’edició musical en una discogràfica, però la meva activitat “secundària” principal ha estat la gestió cultural ja sigui portant grups i cicles de música o organitzant concerts i assessorant diferents formacions musicals des de la productora OUT· músiques inusuals.

AVR: Tot això va lligat amb els encàrrecs que rebeu, en gran part. De quina mena són? D’institucions públiques, privades, artistes, formacions…? Els preus són justos? 

LCP: El món de la clàssica té una fortíssima presència d’inversió pública, element que és encara més present en la part de clàssica contemporània. És molt difícil per a una formació musical petita assumir el preu d’un encàrrec amb els pressupostos dels concerts, motiu per què normalment o bé proposen no pagar o bé recauen en les grans sales, institucions i actors culturals o gràcies a mecanismes de beques i subvencions. Les formacions musicals més grans amb un equip de gestió i una temporada més completa tenen més capacitat d’acció.

La problemàtica dels encàrrecs en el nostre gremi és doble: són pocs i sovint estan insuficientment pagats.

Respecte al primer aspecte, està molt relacionat amb què el circuit de música clàssica contemporània (especialment la música amb determinats perfils) és molt reduït i està molt centralitzat. A Catalunya, el gran equipament cultural que ha fomentat una política regular d’encàrrecs amb una aposta decidida per la música actual és L’Auditori de Barcelona. En els altres grans equipaments de clàssica de Barcelona la presència d’encàrrecs ha estat fins ara no massa àmplia i s’ha limitat a uns pocs projectes que representen una fracció molt petita de la seva temporada. Darrerament, l’Ajuntament de Barcelona ha encetat el programa Barcelona Crea, que directament ha finançat encàrrecs als equipaments i per això ara tindrem dues temporades que semblarà que hi haurà una activitat més present de nova creació a més llocs que a L’Auditori. Tinc l’esperança que les noves direccions dels centres continuaran apostant-hi més endavant, però haurem d’estar atents. Per altra banda, també seria interessant que hi hagués un major interès per l’activitat fora de Barcelona. Des del cicle OUT·SIDE (cicle de músiques inusuals a centre d’art contemporani catalans), per exemple, hem omplert nombroses vegades el centre Lo Pati d’Amposta amb propostes gens habituals. Fora de Barcelona hi ha un públic amb moltes ganes d’escoltar músiques noves, i seria ideal que hi hagués un circuit més consolidat per a poder tenir més activitat i reprogramar més projectes. És, en definitiva, un ecosistema amb moltes cares. No es pot tractar aïlladament des de la composició.

Sobre el preu dels encàrrecs, varia molt segons la situació. Crec que part del sector (tan programadors com compositors) hauríem de ser més conscients de què si acceptem condicions insuficients ens perjudica a tots. Les formacions, cicles, sales i festivals han d’entendre que és millor fer un encàrrec dignament que fer-ne tres incomplets. Per altra banda, tot i que es fa difícil fer una valoració dels compositors perquè és un entorn laboral complicat, crec que a vegades alguns també haurien de replantejar-se acceptar determinades condicions. Crec que és millor escollir qualitat i dignitat laboral que no quantitat. Evidentment, és una consideració que s’ha de fer tenint en compte la situació i la capacitat d’acció de cadascú, però he trobat situacions que no tenen justificació. A vegades manca visió.

Un altre dels problemes, que afecta a tot el sector, no només a compositors, és la consideració latent de què com la nostra feina té un fort component vocacional s’infravalora l’aspecte laboral. Evidentment tenim una vocació colossal com evidencia el fet que sobrevivim a aquestes situacions, però aquesta no hauria d’atenuar en cap cas la reclamació de les condicions laborals. Potser seria interessant traçar si els discursos del país de les flors on la música es paga amb amor provenen de persones amb famílies o situacions privilegiades que no tenen cap dificultat per quadrar els números.

AVR: Suposo que no podeu fer un “pressupost” per la vostra feina. Però tu vas fer un barem de preus. El pots explicar?

LCP: Mogut pel que comentava a la resposta anterior, vam realitzar un barem de tarifes per encàrrecs, de forma molt genèrica i amb consideracions estrictament orientatives. Vam fer un estudi de diversos llistats similars a Europa, vam mirar com era la situació en festivals, subvencions, ajuts i institucions musicals de diverses comunitats autònomes i vam establir una relació de preus aproximats per encàrrec, tenint en compte les variables d’instrumentació, duració i certs paràmetres bàsics que ens permetien poder establir uns mínims per a combatre els abusos i les situacions que a vegades patim. A vegades companys joves em pregunten sobre quins preus haurien de ser lògics quan s’enfronten als seus primers encàrrecs; d’altres ens trobem en la posició incòmoda de fer entendre a una formació o programador el valor i esforç de la nostra feina, i com s’hauria de remunerar. El barem de tarifes era una eina molt útil per a poder orientar-se en aquestes situacions. La proposta estava tenint molt bona acollida, però vam rebre una resposta de la Dirección de Competencia de la CNMC comunicant-nos que el llistat podia ser considerat una activitat contra la competència efectiva en els mercats de l’àmbit nacional i que ens exposàvem a una infracció molt greu amb multes molt considerables, i vam haver de cancel·lar el projecte. Crec que hagués pogut ser una eina important per combatre la precarietat del nostre gremi.

AVR: És fàcil i val la pena accedir a subvencions i beques?

LCP: A Catalunya les principals línies d’ajuts a encàrrecs les gestiona l’OSIC. L’ICEC articula diverses línies de finançament per a formacions musicals on es poden incloure els encàrrecs com a part de la despesa subvencionable dels grups, però els compositors no les poden demanar directament. A Barcelona, a més a més, hi ha la línia de creació musical de l’ICUB.

Les de l’ICUB fa dos anys que existeixen. He vist aspectes millorables en les bases, però encara no tinc un criteri sòlid i no m’agrada opinar de les coses que no conec a fons.

Les de l’OSIC són ajudes molt important que han fet possibles molts encàrrecs a Catalunya durant els últims anys. Aspectes positius: la quantitat és molt raonable tot i que és invariable (6000 €). Una considerable part de les propostes poden estar dignament pagades amb aquesta xifra, tot i que fa molt temps que no s’actualitza (sembla que en el món de la composició no existeixi la inflació). Un altre: el servei d’atenció tècnic és molt atent, professional i ràpid. Malauradament, també hi ha aspectes a millorar com per exemple que alguns dels criteris de les bases es podrien perfeccionar; durant diversos anys incloïen fins i tot errors matemàtics en els requisits. Però sobretot, el principal problema, és que la resolució de les beques té lloc massa tard, moltes vegades a finals d’any quan en la quasi totalitat dels casos la partitura ja s’ha acabat. Aquesta és una situació que impossibilita la planificació de qualsevol programador o compositor i que fomenta la precarietat perquè pressuposa que es realitza una feina sense saber si es cobrarà o no, el que hauria de ser intolerable des d’una perspectiva pública. A més a més, és absolutament inviable pels organitzadors de concerts que necessiten encara més antelació que el compositor. A ningú li passaria pel cap contractar una obra pública com una carretera sense garantir el pressupost per a aquesta. La millor manera d’utilitzar els diners i de fomentar una escena sana que optimitzi els seus recursos és articulant unes ajudes que s’atorguen amb antelació i no amb posterioritat. Ja que aquesta antelació existeix en altres projectes públics, no és vàlid l’argument que tan sovint al·leguen les administracions de què és culpa de la dependència dels pressuposts anuals. Si la cultura fos valorada com un objectiu polític real es trobaria la manera.

El procés de sol·licitud no és excessivament complicat en comparació amb altres línies públiques de cultura. A causa de la meva feina d’assessoria a formacions musicals estic molt familiaritzat amb aquest tipus d’aplicacions i ofereixo gratuïtament cada any unes sessions i suport posterior en què oriento i ajudo als compositors interessats a realitzar l’aplicació: puc apreciar que pels que no ho han fet mai el procés pot ser certament una mica confús, però que una vegada ho coneixen ho poden realitzar fàcilment sense ajuda en els anys posteriors.