La nova narrativa sobre la composició catalana
En un sector de l’àmbit institucional i periodístic de Catalunya, sovint més acostumat a opinar sobre música contemporània que a escoltar-la, en els últims anys ha pres força la idea que els compositors catalans actuals -la nova generació- compten amb una major acceptació del públic perquè la seva música no suposa un repte tan gran per a l’oient com passava amb les generacions anteriors. Segons aquesta narrativa, això es deu a una escriptura desacomplexada fruit d’una crítica a un suposat intel·lectualisme que propicia el retrobament amb l’expressivitat i altres judicis de valors tan indocumentats com imprecisos als quals ens té acostumats la opinologia musical.
Comencem per establir els límits d’aquesta nova generació perquè no sigui un concepte arbitrari, ja que ens inclouen fins i tot als qui rondem els 40 anys -potser perquè en l’imaginari col·lectiu la idea de compositor suggereix inclús una edat major. Una possible acotació normalment acceptada l’estableix la creació de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) que, sense ser l’únic agent implicat, va suposar un revulsiu a l’educació i realitat musicals de Catalunya. D’aquest centre han sortit els agents d’una part important de les formacions, cicles o festivals de música de nova creació durant els últims anys (CrossingLines, Frames Percussion, Mixtur, Sampler Sèries i OUT·SIDE, entre d’altres), així com nombrosos compositors.
Però no seria prudent establir un criteri estètic unificador per a tots els creadors que van sortir-ne i, sens dubte, no el que hem comentat. Sospito que no sóc l’únic que no se sent identificat amb aquest relat de cultura catalana còmoda i acomodada, amb aquest esperit bonista, aquest estar tan encantats amb nosaltres mateixos que assoleix la seva màxima expressió en La Marató de TV3. Algunes maneres d’entendre la creació poden no encaixar amb les aspiracions d’un públic que vol escoltar les seves simfonies favorites sense que la peça nova els emprenyi, però existeixen altres oients i altres inquietuds. Limitar tota la diversitat creativa que afortunadament tenim a Catalunya en una definició restrictiva possibilita una narrativa satisfactòria a alguns oients, però espanta a molts d’altres i a molts ens deixa sense referències, tot dificultant, així, la construcció d’una identitat col·lectiva. La narrativa que construïm no és un aspecte banal: l’escena musical també es nodreix de tot el procés cultural que cristal·litza al seu voltant, i per això és important posar atenció a com ens expliquem si volem ser conscients del que som.
Aquesta autocomplaença sobreviu en part gràcies a la capacitat que hem tingut per disfressar-la. Els catalans som experts a generar productes culturals corrents als quals hem posat l’etiqueta de transgressors. De la mateixa manera que ens havíem promès una revolució política, però a l’hora de la veritat el dilluns havíem d’anar a l’oficina, escoltem músiques -no només clàssica- que no plantegen massa repte o esforç i les venem com a innovadores i disruptives. Posem més atenció a les aparences dels enfants térribles que a allò que ens podrien arribar a dir si tinguessin alguna cosa a dir. Ens creiem molt més audaços del que som. Hauríem de ser-ho? Hem de ser honestos i dir les coses pel seu nom, un nom que propiciï el marc adequat per a les diferents escoltes que cada música possibilita.
I afortunadament sí, alguns compositors estan tenint una repercussió creixent gràcies al seu treball lloable i tenaç, però no simplifiquem la seva aproximació a la creació amb un discurs incomplet que els infravalora i que exclou altres maneres d’entendre el fet musical. Hi ha molt per escoltar, no subestimem la curiositat de l’oient.
18.5.2021