mega888 La nova narrativa sobre la composició catalana - Luis Codera Puzo

La nova narrativa sobre la composició catalana

 

En un sector de l’àmbit institucional i periodístic de Catalunya, sovint més acostumat a opinar sobre música contemporània que a escoltar-la, en els últims anys ha pres força la idea que els compositors catalans actuals -la nova generació- compten amb una major acceptació del públic perquè la seva música no suposa un repte tan gran per a l’oient com passava amb les generacions anteriors. Segons aquesta narrativa, això es deu a una escriptura desacomplexada fruit d’una crítica a un suposat intel·lectualisme que propicia el retrobament amb l’expressivitat i altres judicis de valors tan indocumentats com imprecisos als quals ens té acostumats la opinologia musical.

 

Comencem per establir els límits d’aquesta nova generació perquè no sigui un concepte arbitrari, ja que ens inclouen fins i tot als qui rondem els 40 anys -potser perquè en l’imaginari col·lectiu la idea de compositor suggereix inclús una edat major. Una possible acotació normalment acceptada l’estableix la creació de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) que, sense ser l’únic agent implicat, va suposar un revulsiu a l’educació i realitat musicals de Catalunya. D’aquest centre han sortit els agents d’una part important de les formacions, cicles o festivals de música de nova creació durant els últims anys (CrossingLines, Frames Percussion, Mixtur, Sampler Sèries i OUT·SIDE, entre d’altres), així com nombrosos compositors.

 

Però no seria prudent establir un criteri estètic unificador per a tots els creadors que  van sortir-ne i, sens dubte, no el que hem comentat. Sospito que no sóc l’únic que no se sent identificat amb aquest relat de cultura catalana còmoda i acomodada, amb aquest esperit bonista, aquest estar tan encantats amb nosaltres mateixos que assoleix la seva màxima expressió en La Marató de TV3. Algunes maneres d’entendre la creació poden no encaixar amb les aspiracions d’un públic que vol escoltar les seves simfonies favorites sense que la peça nova els emprenyi, però existeixen altres oients i altres inquietuds. Limitar tota la diversitat creativa que afortunadament tenim a Catalunya en una definició restrictiva possibilita una narrativa satisfactòria a alguns oients, però espanta a molts d’altres i a molts ens deixa sense referències, tot dificultant, així, la construcció d’una identitat col·lectiva. La narrativa que construïm no és un aspecte banal: l’escena musical també es nodreix de tot el procés cultural que cristal·litza al seu voltant, i per això és important posar atenció a com ens expliquem si volem ser conscients del que som.

 

Aquesta autocomplaença sobreviu en part gràcies a la capacitat que hem tingut per disfressar-la. Els catalans som experts a generar productes culturals corrents als quals hem posat l’etiqueta de transgressors. De la mateixa manera que ens havíem promès una revolució política, però a l’hora de la veritat el dilluns havíem d’anar a l’oficina, escoltem músiques -no només clàssica- que no plantegen massa repte o esforç i les venem com a innovadores i disruptives. Posem més atenció a les aparences dels enfants térribles que a allò que ens podrien arribar a dir si tinguessin alguna cosa a dir. Ens creiem molt més audaços del que som. Hauríem de ser-ho? Hem de ser honestos i dir les coses pel seu nom, un nom que propiciï el marc adequat per a les diferents escoltes que cada música possibilita.

 

I afortunadament sí, alguns compositors estan tenint una repercussió creixent gràcies al seu treball lloable i tenaç, però no simplifiquem la seva aproximació a la creació amb un discurs incomplet que els infravalora i que exclou altres maneres d’entendre el fet musical. Hi ha molt per escoltar, no subestimem la curiositat de l’oient.

 

18.5.2021

La nueva narrativa sobre la composición catalana

 

En un sector del ámbito institucional y periodístico de Cataluña, a menudo más acostumbrado a opinar sobre música contemporánea que a escucharla, ha tomado fuerza en los últimos años la idea de que los compositores catalanes actuales –la nova generació– cuentan con una mayor aceptación del público como consecuencia de que su música no supone un reto tan arduo para el oyente como ocurría con las generaciones anteriores. Según esta narrativa, ello se debe a una escritura desacomplejada fruto de un supuesto intelectualismo que propicia el reencuentro con la expresividad y otros juicios de valores tan indocumentados como imprecisos a los que nos tiene acostumbrados la opinología musical.

 

Empecemos por establecer los límites de esta nueva generación para que no sea un concepto arbitrario, ya que hasta nos incluyen a los que rondamos los 40 años -quizá porque en el imaginario colectivo la idea de compositor todavía sugiere una edad mayor. Una posible acotación normalmente aceptada la establece la creación de la Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) que, sin ser el único agente implicado, supuso un revulsivo a la educación y realidad musicales de Cataluña. De este centro han salido los artífices de una parte importante de las formaciones, ciclos o festivales de música de nueva creación durante los últimos años (CrossingLines, Frames Percussion, Mixtur, Sampler Sèries y OUT·SIDE, entre otros), así como numerosos compositores.

 

A pesar de ello, no sería prudente establecer un criterio estético unificador para todos los creadores que se formaron ahí, y desde luego, no el que hemos comentado. Sospecho que no soy el único que no se siente identificado con este relato de cultura catalana cómoda y acomodada, con este espíritu buenista, este estar tan encantados de nosotros mismos que alcanza su máxima expresión en La Marató* de TV3. Determinadas maneras de entender la creación pueden no encajar en las aspiraciones de un público que quiere escuchar sus sinfonías favoritas sin que la pieza nueva les incordie, pero existen otros oyentes y otras inquietudes. Encerrar toda la diversidad creativa que afortunadamente tenemos en Cataluña en una definición restrictiva posibilita una narrativa satisfactoria a algunos oyentes, pero ahuyenta a muchos otros y a muchos nos deja sin referencias dificultando, así, la construcción de una identidad colectiva. La narrativa que construimos no es un aspecto banal: la escena musical también se nutre de todo el proceso cultural que cristaliza a su alrededor, y por ello es importante prestar atención a cómo nos explicamos, si queremos ser conscientes de lo que somos.

 

Esta autocomplacencia sobrevive en parte gracias a la capacidad que hemos tenido para disfrazarla. Los catalanes somos expertos en generar productos culturales corrientes a los que les ponemos la etiqueta de transgresores. Del mismo modo que nos habíamos prometido una revolución política pero a la hora de la verdad el dilluns havíem d’anar a l’oficina, escuchamos músicas -no solo clásica- que no plantean demasiado reto o esfuerzo y las vendemos como innovadoras y disruptivas. Prestamos más atención a las apariencias de los enfants térribles que a lo que nos podrían llegar a decir si tuviesen algo que decir. Nos creemos mucho más audaces de lo que somos. ¿Deberíamos serlo? Debemos ser honestos y llamar a las cosas por su nombre, un nombre que propicie el marco adecuado para las diferentes escuchas que cada música posibilita.

 

Y afortunadamente sí, algunos compositores están teniendo una creciente repercusión gracias a su trabajo loable y tenaz, pero no simplifiquemos su aproximación a la creación con un discurso incompleto que les infravalora y que excluye otras maneras de entender el hecho musical. Hay mucho por escuchar, no subestimemos la curiosidad del oyente.

 

_______

*La Marató: Célebre telemaratón con entrevistas, documentos y diferentes intervenciones en que los espectadores -excelentes ciudadanos- donan dinero a una causa benéfica

 

18.5.2021